Avui ja fa 3 dies que ho vaig començar a pensar. Què pasaria si la flama s’extinguira, ni que tan sols fora per un segon? Què pasaria? Pues res, o quasi res.

Avui ja fa 2 dies que vaig pensar de bon grat que voldria que la flama fora extinguida per algun activista. Per què? Mos pares diuen que soc molt radical en ocasions, però jo hi pense… en serio? Fa 60 anys que el Tibet viu més a prop de l’oblit i la mort, que del cim del món, i ja és dir. Reconec que no és algo nou, i reconec que abans fins i tot de presentar candidatura la ciutat de Beijing, açò ja era conegut per a la gran majoria. Pero no és suficient excusa. Els Jocs Olimpics varen ser concebuts per a unir els pobles i les seves cultures, no per a masacrar-los, aïllar-los i condemnar-los a l’oblit més absolut.

Avui ja fa 1 dia que vaig pensar de bon grat que volia retirar la meua candidatura als jocs olimpics d’aquest 2008. I ara ho faig més convençut que mai, i per diverses raons que ara expose:

1. Davant un timid intent de boicot a la cerimonia inaugural dels Jocs Olimpics per part del Govern Francés, tots i absolutament tots els veïns europeus van dir NO, osiga, seguim endanvant amb els jocs, passe el que passe. Per a mi, ha sigut el principal error que s’ha comés en aquesta crisi. Un boicot generalitzat europeu podria haver arrossegat més païssos i haver pressionat el govern xinés de cara a un canvi de política o actitud.
2. Davant aquest tímid intent, el govern espanyol tan sols va saber desmarcar-se, donant l’esquena per enèsima vegada als pobles oprimits (recordem Kosovo, Sahara, etc.), i donant com a motiu “la despolitització de l’esport”. Senyors del COE i del COI, esport = diners, en totes les seves vesants, de lo contrari, no podriem parlar de les beques ADO ni dels patrocinis milionaris de les marques comercials quan arriven aquestos esdeveniments ni dels contractes televisius.
3. Si la situació del Tibet no és prou evident com per a sabotejar uns Jocs Olimpics com aquestos, podriem parlar-ne de la falta de llibertat d’expressió a tots els mitjans (incloent aquest que estem utilitzant i que molt probablement amics meus no podran llegir), dels drets humans, de la contaminació ambiental (de forma polutiva i acústica) que fa perillar fins i tot la salubritat de qui participa en aquestos jocs.

És per aquestos motius principalment, pels quals em declare en contra dels Jocs de Beijing 2008, i sembla que anem a més, perque ja es baralla la possibilitat de suspendre TOT el recorregut de la torxa fins a Beijing. I pense que açò no va a parar de creixer, temps al temps.

I més endavant, parlarem del Tio Masclet, per a qui encara no el conega.

Glen Hansard, actor i autor de les lletres i cançons de la pelicula, ens endinsa en ella a traves de la direcció i text de John Carney, en una historia singular, amb  tints de musical que dona com a resultat final una historia tendra que en diverses ocasions actua com a espill on mirar-se el propi espectador.

 A continuació, un detall d’un dels temes principals de la producció.

Una mescla de “What’s Golden” i “Day at the races”.